El llegat de Santi Santamaria

Llegeixo als diaris que la cuina de El Racó de Can Fabes ja ha arribat a Jerez, al restaurant que ha de recollir el seu llegat. I quan em refereixo a la cuina, vull dir literalment els fogons. Em sembla molt trist que un restaurant així hagi hagut d’anar a parar a Jerez. Nosaltres vinga a mirar-nos el melic, i vinga a decidir quin és el millor plat de la cuina catalana. I si el pa amb tomàquet és un plat o no, pero ningú ha mogut un dit a fi que el llegat de Santi Santamaria es quedi a Catalunya. Al contrari. Encara hi hi imbècils que escriuen barbaritats sobre el Santi Santamaria i no surt ningú a callar-los la boca.

La infàmia de l’oblit

Mireu, tothom pot tenir l’opinió que vulgui sobre el Santamaria cuiner. Ens podia sembla millor o pitjor. La seva cuina ens podia interessar més o menys, però tampoc podem mirar de tapar el sol amb un dit i negar que va ser un molt bon cuiner. No faré ara la llista dels seus mèrits. Doctors té l’Església més savis que jo.

Jo només hi vaig anar dues vegades a El Racó de Can Fabes. Ara me n’adonono que no sabia on anava i que no el vaig valorar amb justicia. Ho he de reconèixer. El Santi Santamaria practicava una cuina culta i exquisita en un temps on tot havia de ser tecnoemocional o no valia la pena ni considerarla. Per desgràcia, per molts això no ha canviat. El menyspreu amb el qual alguns dels que escriuen sobre restaurants i gastronomia tracten -o directament ignoren- algunes maneres de fer cuina és d’un provincianisme patètic.

Per mi, i es una opinió molt personal, Can Fabes era el nostre Zuberoa. Amb totes les diferències que es vulgui, però em semblem dos restaurants cosins germans. On sí hi ha molta diferència és amb el respecte que hi ha a Euskadi vers Hilario Arbelaitz. De fet, no només a Euskadi. A Catalunya també.

Ostra a la planxa amb espuma del seu suc

Ostra a la planxa amb escuma del seu suc

El Santi persona

El mateix es pot dir del Santi Santamaria persona. Podem pensar o no que es va equivocar en algunes coses, però el menysteniment amb el qual el tractem, mentres adorem falsos ídols que fan gal·la d’una enorme inteligència fracassada, diu molt poc de nosaltres mateixos.

I això és el que més em toca la pera. Al final tot es redueix al que va escriure en un llibre on deia moltes més coses que el que va generar tot aquell linxament a la plaça pública. I si ara hi ha qui segueix amb la mateixa cançó i fins i tot gosa escriure que Santi Santamaria no era un bona persona -i m’és ben igual si ho era o no- i és el mateix imbècil que dispara invectives contra David Muñoz, al final lligar caps no és tan complicat. I ja sé que hi era tothom al funeral i a la subasta del parament de Can Fabes, però per alguna cosa fer la puta i la ramoneta és una expressió tan catalana. Clar que també es pot donar el cas de que jo sigui un paranoic.

Tots tenim els nostres morts. I segurament molts no veurien amb massa bons ulls que ara algú es poses escriuré que si tal persona això o tal persona allò altre. Deixem els morts, siguin del bàndol que siguin en aquesta guerra absurda, en pau. A tots.

Ah… I per cert, el pa amb tomàquet no és un plat digui qui ho digui. I a mi m’agraden molt més l’escudella i els canalons.

1

No Comments Yet.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *