Mujeres II

Por 0 , , Permalink 7

ELLA

L'AMOR

alella

Obviament ELLA no és el seu nom. Alguns de vosaltres sabeu qui és. D’altres no. Però de moment, deixeu que m’hi refereixi com a ELLA.

ELLA i jo fa més de trenta anys que ens coneixem. Vam ser molt fa un temps. Vam estar 20 anys sense ser res més que el record d’una derrota. Per mi, una de les més doloroses que mai he patit.  I ara fa uns mesos que som amor. Un amor en construcció, sense dubte, però amor en definitiva. I no em puc imaginar res millor que estar enamorat d’ELLA. I en construcció, sí. I a poc a poc i amb bona lletra que volem que el fonaments siguin sòlids. Perquè tampoc som aquells que vam ser. Ens hem oblidat del passat, perquè el passat és una presó. No tenim massa en compte el futur, perquè el futur és només una promesa, i fa temps que cap dels dos creiem en contes de fades.

Jo ja no sóc aquell jove turmentat que només vivia per ella, i ELLA ja no és aquella noieta que volia viure la vida d’una manera que jo no li podia donar. Segurament la vida no ens ha fet més savis, però sí més experts i més pacients. I ara som un maó en forma de t’estimo, i més tard una esquerda en forma de per què em dius això, i després una capa de guix per tapar l’esquerda en forma de em fas molt feliç. I així anar fent. Potser tampoc és tan diferent de com va ser, però les esquerdes que apareixen ja no amenacen amb esfondrar-ho tot i hem aprés a convertirnos en mestres d’obra hàbils en la reparació de danys. Sonarà poc romàtinc però, com deia, ja tenim una edat.

Ella, ho confesso, és la dona de la meva vida. Jo no he estimat a ningú amb la veritat amb la que estimat a ELLA. Alguns dels pitjors errors de la meva vida els he comés a causa seva. Que se m’entengui. Els errors són exclusivament responsabilitat meva. Dels nostres errors sempre en som nosaltres els responsables. No està bé fe-ne partícpes als altres. I por haver-hi eximents, però al final la responsabilitat sempre cau del nostre costat. I escric responsabilitat i no culpa de forma molt conscient. També fa temps que vaig deixar de creure en la culpa. No em sento culpable de res, però si profundament responsable de moltes coses. Alguns d’aquest errors els he pogut arreglar. D’altres no. Me’n sento responsable, però no culpable. I per sobre de tot, em sap greu.

Però escric això  per parlar-vos d’ELLA. Encara que parlar d’ella sigui parlar de mi. Al final, les persones que estimem i com les estimem són una mica la manera com som nosaltres. Som les coses i les persones que estimem.

I ELLA és una nit d’estiu amb copes de vi i espelmes, d’aquelles que no te n’adones i se’t fa tard perquè no hi ha pressa. ELLA és decobrir, de repent, algú que et mira com no t’havia mirat mai, i estar segur que no cal que et digui res per saber que t’està dient. Per fi he entés -i m’ha costat 30 anys entendre-ho- que a ELLA sempre cal interpretar-la. Fuig de la literalitat. ELLA és, tot sovint, misteri.  I de repent me n’he adonat que, sense saber massa bé com, he aprés tot l’amor que pot haver-hi darrera de coses que a vegades semblen tota una altra cosa.

ELLA és adonar-se, també, que hi ha una part de mi que ja no em pertany.

ELLA és una veu sensual i uns ulls de mel torrada. ELLA és la feminitat i l’elegància.

ELLA és la dona que estimo. La dona que sempre he estimat i que sempre he somiat estimar.

Poc més puc dir. I del que quedi per dir, vosaltres no n’heu de fer res.

És per nosaltres. És nostre. De tots dos.

7

No Comments Yet.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *