Featured

Mujeres III

Sara Pérez

L'au fènix

Sara Pérez

Hi ha una cosa que cada cop m’agrada més i que no és altra que tenir l’oportunitat d’anar a conèixer cellers. M’agrada molt poder trepitjar la vinya, veure el celler, beure el vins i escoltar, per aprendre tot el que pugui d’un món que em té absolutament fascinat d’un temps ençà. Sobretot m’agrada tenir l’oportunitat de poder-ho fer acompanyat de la persona que és l’ànima del celler i d’estar en cellers que fan les coses amb convicció i on la premisa és sovint, precisament, que el món del vi és com el riu de Parmènides, on res roman i tot està subjecte a canvi, com a mètode -si és que tal cosa existeix- per anar a l’essència del terroir.

Un dels millors reportatges que es van publicar en aquella aventura fantàstica que va ser Zouk Magazine, va ser el que van fer l‘Oscar Soneira i l‘Albert Santamaria sobre el Priorat. La portada d’aquell número era una fantàstica imatge de la Sara Pérez. Una imatge potent de la Sara amb les mans i els braços tacats de vi. Des de llavors que la volia conèixer, però no només per tot el que aquella imatge transmetia, sinó pel que l’Oscar i l’Albert explicaven. Així que quan l’Oscar em va dir si volia a anar a Mas Martinet, el celler familiar que la Sara dirigeix, no m’ho vaig pensar dues vegades.

La Sara Pérez és una bèstia magnífica. I que ningú em malinterpreti. Es una dona tel·lúrica, d’una passió volcànica, amb el cor enterrat a la vinya. Hi ha qui diu que el vi és un producte, d’altres que defensen que és un aliment, i hi ha qui el redueix a una simple commodity, una mercaderia. Per la Sara és, crec, una manera d’expressió. Una forma de parlar del seu territori i la seva història, de permetre que la vinya es mostri, de reconèixer un llegat familiar i, finalment, d’expressar-se ella mateixa.

Fa dos anys es va cremar, parcialment, la vinya de Els Escurçons una de les seves vinyes més preuades. Una vinya que vaig poder visitar i comprovar com mica en mica reneix de les cendres com -i perdoneu el tòpic- un au fènix. La Sara explicava que el vi que en surti ja no serà igual com era abans de l’incendi. Ella tampoc. Però per ella el canvi, el haver de fluir, el dubte permanent, el no quedar-se amb el que ja se sap que funciona -si és que realment funciona-, i que no hi ha cap resposta definitiva són el que conformen el seu estat habitual. L’agitació i la provocació constant com a norma vital. La Sara és com Els Escurçons o Els Escurçons són com la Sara. Un au fènix.

Mai havia conegut ningú en cap àmbit que hagués posat en qüestió tant i tant sovint no només tot el que se suposa que s’ha de fer per fer vi -diguem-ne el coneixement acadèmic- sinó també totes les seves pròpies conviccions, a moltes de les quals hi havia arribat posant en quarantena precisament coses apreses a l’Acadèmia. Ho sento, però no és freqüent aquesta capacitat de auto qüestionar-s’ho tot, sempre. Hom diria que el resultat haurien de ser vins volubles i indefinits, sense rumb. Jo us dic que els proveu i després en parlem. Una bèstia magnífica, de veritat, que investiga, prova, innova, s’atura, es pregunta… Res és per sempre, tot canvia, tot flueix i la Sara ho fa al ritme de les seves vinyes i de les arrels del seu cor enterrat en elles.

Quan em vaig assabentar de que Els Escurçons es cremava, el primer que vaig fer va ser comprar-me’n una ampolla. No va ser per poder especular davant la perspectiva de que minves la producció i pugés el preu. La prova és que me la vaig beure poc després amb amics. Va ser perquè estic convençut de que la gent que fa vi són un herois. Són els pagesos del paisatge -Josep Roca, dixit- sí, però uns heoris. L’altre dia vaig conèixer una d’aquestes heroïnes, i segurament per això, aquest article m’ha sortit un pèl inflamat. La passió ens defineix. Som les coses que estimem. La Sara estima el que fa. Jo estimo la gent com la Sara. No hi ha més.

2

No Comments Yet.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *